(5/8) Anterior Següent

"Un dia estava en una barca al Ganges. Era una bonica tarda de tardor. El sol s’acabava de pondre; el silenci del cel estava ple a vessar d’inefable pau i bellesa. La vasta extensió d’aigua restava sense ones, emmirallant totes les ombres canviants del capvespre. Milles i milles de riba sorrenca i desolada s’estenien com un rèptil gegantí d’una època antediluviana, amb les seves escates tentinejant amb colors brillants. Mentre la nostra barca lliscava prop de la riba escarpada, poblada de nius d’una colònia d’ocells, un gros peix saltà de sobte fora de la superfície de l’aigua i desaparegué tot seguit, mostrant a la seva figura evanescent tots els colors del cel del capvespre. Per uns instants aixecà el teló multicolor darrere del qual hi havia un món silenciós ple de la joia de la vida. Sorgí de les profunditats del seu misteriós domini amb un moviment rítmic i afegí la seva pròpia música a la simfonia silenciosa del dia que s’extingia. Vaig sentir com si rebés una salutació amical d’un món estrany amb el seu propi llenguatge, i em tocà el cor amb un llampec d’alegria. Llavors el barquer exclamà de sobte amb un to de llàstima: «¡Ah, quin peix més gros!» S’imaginà en un instant el peix cuinat per al seu sopar. Només pogué veure el peix a través del seu desig, i perdé així tota la veritat de la seva existència."