(1/3) Anterior Següent

"La pregària més profunda i sincera que mai hagi sorgit del cor de l’home ha estat pronunciada en la nostra antiga llengua: «Oh vós que us reveleu a vós mateix, reveleu-vos en mi.» Som miserables perquè som criatures de l’ego —l’ego que és rígid i intolerant, que no reflecteix llum, que és cec a l’infinit. El nostre ego ressona amb el seu propi clamor discordant —i no és precisament l’arpa afinada les cordes de la qual vibren amb la música de l’etern. Sospirs de malestar, descontentament pels fracassos, lamentacions vanes pel passat i angoixes pel futur ens torben els nostres cors banals perquè no hem trobat les nostres ànimes, perquè l’esperit que es revela a ell mateix no s’ha manifestat en nosaltres. D’aquí ve el nostre plor, «oh, vós, que sou terrible, salveu-me amb vostre somriure de gràcia ara i per sempre». És una mortalla sufocant, aquesta autocomplaença, aquesta cobdícia insaciable, aquest orgull de domini, aquesta insolent alienació del cor. «Rudra, vós que sou terrible, esquinceu aquest espès vel en dos i feu que el llamp del vostre somriure de gràcia colpegi aquesta nit de penombra i desperti la meva ànima. De la no realitat porteu-me a la realitat, de la foscor porteu-me a la llum, de la mort porteu-me a la immortalitat.»"