(7/8) Anterior Següent

"Recordo quan érem nens que teníem un mestre que ens feia aprendre de memòria el llibre sencer de gramàtica sànscrita, que està escrit en símbols, sense explicar-nos-en el significat. Dia rere dia ens esforçàvem, però sense tenir ni idea de cap a on anàvem. Pel que fa a les lliçons, estàvem en la posició del pessimista que només compta les activitats accelerades del món, però que no pot veure l’infinit repòs de la perfecció quan a cada moment aquestes activitats assoleixen el seu equilibri en una harmonia i adaptació absolutes. Perdem tot el goig en contemplar l’existència, perquè se’ns escapa la veritat. Veiem les gesticulacions del dansaire, i ens imaginem que estan dirigides per una tirania cruel aleatòria, mentre que restem sords a la música eterna que de manera inevitable fa cada un d’aquests gestos espontani i preciós. Aquests moviments creixen contínuament vers aquesta música de perfecció, esdevenint u amb ella, dedicant a aquesta melodia, a cada pas, les múltiples formes que van creant."